Publicat per

Reflexió final: una experiència desemmascaradora

Reflexió final: una experiència desemmascaradora
Publicat per

Reflexió final: una experiència desemmascaradora

Bon dia companyes i companys, Arribem al final de l’assignatura que ha donat el tret de sortida al grau de sociologia que…
Bon dia companyes i companys, Arribem al final de l’assignatura que ha donat el tret de sortida al grau…

Bon dia companyes i companys,

Arribem al final de l’assignatura que ha donat el tret de sortida al grau de sociologia que cadascú de nosaltres, empès per uns o altres motius, ha decidit emprendre. I la veritat és que ha estat un semestre carregat de reptes i aprenentatges desemmascaradors en relació a què és i què fa la sociologia, les seves arrels i la seva valuosa aportació com a ciència que busca comprehendre les diferents implicacions que hi ha darrera un problema social: “les coses no són el que semblen” (Berger, 2007: 37).

Els conceptes que hem treballat al llarg de l’assignatura m’han ajudat a entendre alguns dels ítems que convé tenir presents a l’hora d’analitzar una situació d’àmbit social: la dialèctica social, els processos d’institucionalització (interiorització – exteriorització – objectivació), la socialització primària i secundària (i la re-socialització), l’estratificació, els rols, entre d’altres. Aquests i altres conceptes treballats al llarg dels diferents mòduls –considero que– ajuden a ampliar la mirada professional per tal d’analitzar situacions des d’una perspectiva sociològica crítica i desemmascaradora, esdevenint eines que indueixen a la reflexió, promovent la curiositat del o la sociòloga en el seu afany de comprensió i, tal vegada, per al plantejament d’alternatives a fi d’abordar realitats concretes.

Relacionat amb aquest darrer punt, i fent referència a l’article publicat per Manuel Fernández-Esquinas “La profesión sociológica en el siglo XXI: Estrategias para potenciar la situación de la sociología en el mercado de trabajo” (Fernández-Esquinas, 2016: 215), considero important l’especialització del professional en algun camp concret per tal de dominar aspectes com la legislació vigent, les polítiques relacionades o la forma de treballar dels professionals d’aquell sector. En aquest sentit, el fet d’haver abordat temes concrets (aliens al meu àmbit de professional) en la primera i tercera PAC, en el meu cas, m’han resultat de gran complexitat degut al desconeixement i necessitat d’ampliar informació referent al tema, més enllà de les lectures recomanades. I, tenint present que es tracta d’una introducció a la sociologia, tot plegat ha estat un exercici que valoro molt positivament per l’aprenentatge que m’ha suposat però, alhora, considero que hauria tret més profit dels conceptes i continguts que es proposen a l’assignatura si els hagués pogut aplicar en àmbits i temàtiques més afins a la meva realitat professional.

El mòdul que m’ha semblat més complex, tot i això, ha estat el segon. Entendre el discurs dels fundadors de la sociologia, el vincle i discrepàncies entre unes i altres mirades, per finalment plasmar la seva visió en un diàleg fictici davant la situació dels riders, realment m’ha suposat una feina dificultosa, carregada de dubtes i incerteses. Conèixer les arrels del pensament sociològic m’ha semblat, no obstant les meves dificultats, molt interessant i enriquidor per a fonamentar i contrastar arguments. També m’ha semblat molt interessant l’article de la Cristina García “Sociólogas fundadoras, la memoria oculta de la sociología”, proposat als recursos d’aprenentatge de la segona PAC. Penso que, per a una propera activitat de l’assignatura i dins les limitacions que hi pot haver per a conèixer l’obra de les autores en profunditat, seria positiu incorporar en aquest diàleg fictici alguna de les sociòlogues que planteja l’article per tal de donar més visibilitat, també, a les mares del pensament sociològic.

D’altra banda, com comenta el company Xavier Castelo, vull posar en valor l’entrevista personal. Realment penso que aquesta iniciativa afavoreix el vincle entre estudiant, professorat i assignatura, en un context d’aprenentatge on la distància pot facilitar la desconnexió acadèmica, la dificultat a l’hora de plantejar dubtes o la deshumanització entre les parts. També, alhora, l’agilitat en resposta per part d’en Víctor a l’hora de resoldre dubtes.

I acabo la meva reflexió final tal i com començava la meva primera PAC de l’assignatura, preguntant: “Som el que la societat ha fet amb nosaltres” (Rovira, M: 2016), o som nosaltres els que (re)escrivim les normes que ens permetran formar part de la societat?

Moltes gràcies companyes i companys per aquest semestre!

Ha estat una aventura universitària per mi, diferent, plena d’aprenentatges i de persones que espero retrobar en properes missions!

Una abraçada i fins ben aviat!

Mireia Corominas

Debat0el Reflexió final: una experiència desemmascaradora

No hi ha comentaris.

Publicat per

Sociologia, poder, utilitat i món actual: La segregació urbana

Sociologia, poder, utilitat i món actual: La segregació urbana
Publicat per

Sociologia, poder, utilitat i món actual: La segregació urbana

Enunciat de la PAC En aquesta PAC hem treballat què és i què fa la sociologia, i més específicament sobre el lligam…
Enunciat de la PAC En aquesta PAC hem treballat què és i què fa la sociologia, i més específicament…

Enunciat de la PAC

En aquesta PAC hem treballat què és i què fa la sociologia, i més específicament sobre el lligam entre sociologia, poder i utilitat, a partir d’un tema central, per molt que sovint amagat, en l’estructuració del món actual: la segregació urbana . I ho farem en forma de controvèrsia , no tant sobre el tema, que també, sinó sobretot en l’aproximació sociològica al tema.

L’ objectiu d’aquest treball en grup serà representar una controvèrsia, en forma de debat en format de vídeo grupal + respostes individuals per escrit , en la qual uns grups primer defensareu, arran del tema de la segregació urbana, una mirada sociològica més aplicada , i d’altres optareu per una aproximació més radicalment crítica i desemmascaradora .

Per a fer l’activitat ens hem organitzat en grups de 4 persones, ens hem repartit les lectures del mòdul i, posteriorment, hem elaborat el vídeo que veureu a continuació i que, en el nostre cas, ha volgut plasmar una mirada més crítica i desemmascaradora sobre el tema proposat: la segregació urbana.

Debat3el Sociologia, poder, utilitat i món actual: La segregació urbana

  1. Jordi Vencells Dunjó says:

    Molt bones!

    Felicitar-vos pel vídeo i pel treball, és magnífic.

    La introducció és molt pertinent i les propostes aplicades queden ben conjuntades com a exemplificació del fil argumental. Molt bé!

    Les controvèrsies de les intervencions individuals, aniran respecte de l’aprofundiment ‘més enllà de la façana’ (Estruc, 2019:19) de la perspectiva desemmascaradora. Trobo dos aspectes a incidir, des d’una perspectiva crítica:

    Dret a l’habitatge: Potser caldria clarificar perquè (i des de quan) els motius econòmics són causa de la segregació urbana?, o millor dit, quan hem oblidat que els habitatges serveixen per a que hi visqui la gent i donar-nos estabilitat i seguretat?

    Dret a la Ciutat: David Harvey defensa establir “el dret a la ciutat com a deure de l’Estat i no com a dret individual“ (Ruiz-Tagle, 2016: 48). Al vostre treball, anomeneu fomentar del lloguer assequible i el transport públic, però mancaria l’enfortiment de l’esperit de barri. Hi ha la paradoxa que el mateix Harvey exposa  “de barris on les pràctiques ciutadanes dinamitzadores podrien provocar gentrificació” (a Nel·lo, 2018:55). A més, Blanco i altres (2016: 258), que proposen fomentar formes d’innovació social per a, precisament, dinamitzar els barris, però s’adonen que aquestes pràctiques funcionen millor en “barris d’ingressos mitjans, amb nivells de sofisticació política relativament elevada i amb recursos suficients per assumir els costos extres d’aquestes iniciatives” (diners o temps).  Per tant, caldria incidir en veure com ha resistit millor “l’esperit de barri” d’alguns barris vulnerables respecte d’altres, per exemple, les “diferències entre Bellvitge i Pardinyes respecte de Salt, Ciutat Meridiana i Palau Rocafonda” (Blanco i altres, 2016:258).

    Enhorabona, el treball és excel·lent.

    Jordi,

     

    Bibliografia

    Blanco, I., Cruz, H., Martinez, R. i Parés, M. ( 2016) El papel de la innovación social frente la crisis. Ciudad Y Territorio Estudios Territoriales, 48(188), 249–260. Recuperado a partir de https://recyt.fecyt.es/index.php/CyTET/article/view/76478

    Estruch, Joan. (2019) La perspectiva sociològica. A: Cardús, Salvador i Fernández, Esther (Coords) Sociologia. Barcelona: UOC.

    Nel·lo, O. (2018) “Segregació residencial, gentrificació urbana i dret a la ciutat. Una lectura des de Barcelona”. Papers: Regió Metropolitana de Barcelona: Territori, Estratègies, Planejament, 60, 48–61. https://raco.cat/index.php/PapersIERMB/article/view/339240/430200)

    Ruiz-Tagle, J. (2016) . La segregación y la integración en la sociología urbana: revisión de enfoques y aproximaciones críticas para las políticas públicas. Revista INVI vol.31 no.87 Santiago ago. 2016 http://dx.doi.org/10.4067/S0718-83582016000200001

  2. sergirs says:

    Bon vespre!

    Abans de res, molt bon any!

    D’entrada, felicitar-vos tant pel vídeo, molt clar i dinàmic; com pel contingut del treball, molt interessant i amb un acostament teòric i pràctic molt bo!

    Comparteixo totalment que la segregació urbana és un fenomen estructural de la ciutat de Barcelona, però crec que també és un problema supramunicipal i, fins i tot, mundial. Per això, crec que les polítiques per resoldre la problemàtica han de tenir una mirada multidisciplinar, com apunteu, i sobretot una mirada territorial global i no centrada en un municipi. Com apunta en Jordi, també veig necessari impulsar polítiques socials que fomentin l’esperit de barri i també amb la resta del municipi, per evitar un procés de guetització.

    En cas que no es tingui una mirada àmplia per resoldre la segregació urbanística, es córrer el perill de desplaçar la problemàtica de zona en comptes d’erradicar-la com va apuntar Rafael Puig i Valls a La Vanguàrdia “al sanear una parte de la población no haremos más que cambiar la topografía de los focos y, sobre haber perturbado el modo de vivir de una gran parte de los moradores de la ciudad, no conseguiremos sinó de manera imperfecta el ideal que se persigue derribando casas y borrando trazas de calles inmundas” (Puig i Valls, 1890).

    La manera més efectiva -i segurament més utòpica- per intentar acabar amb la segregació urbanística seria abolir l’economia capitalista, com va escriure Engels. Qui sap, però, quins altres problemes sorgirien d’aquest nou escenari.

    Una abraçada!!

     

     

    Bibliografia

    Nel·lo, Oriol (2018). Segregació residencial, gentrificació urbana i dret a la ciutat. Una lectura des de Barcelona. Papers: Regió Metropolitana de Barcelona: Territori, Estratègies, Planejament, 60, 48–61. Recuperat de: https://raco.cat/index.php/PapersIERMB/article/view/339240/430200

    Puig i Valls, Rafael. (1890, 14 de setembre). La reforma de Barcelona y los barrios obreros. La Vanguardia. Recuperat de: http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1890/09/14/pagina-4/34656164/pdf.ht

    Wacquant, Loïc. (2001). Parias urbanos : marginalidad en la ciudad a comienzos del milenio. Manantial: Buenos Aires.

    1. Joaquim Jimenez Fors says:

      Hola a tots,

      Estic totalment d’acord amb l’argument que reforça que la tendència a la segregació urbana dels grups socials es produeix, en major o menor mesura, en totes les ciutats (i no és quelcom recent).

      Les polítiques de desigualtat poden no ser suficients perquè és necessiten plantejaments transversals, cooperatius i participatius, amb un enfocament metropolità contra la segregació. Les desigualtats socials solen tenir una forta projecció en els espais de les metròpolis i els diferents grups socials tendeixen a distribuir-se en diferents barris en funció del seu nivell de renda i altres variables, com el lloc de naixement, l’edat o l’estil de vida.

      Es tracta d’una combinació de 2 tipus de desigualtats circumstancials al procés d’urbanització capitalista:

      Desigualtats de renda
      Desigualtats territorials en el valor del sòl i l’habitatge

      La població amb major renda disposa de major capacitat per escollir allà on viure, concentrant-se en espais urbans amb millors infraestructures, espais, equipaments… En canvi, la població de renda més baixa es veu confinada allà on el preu de l’habitatge és més baix, més accessible i amb una qualitat de l’entorn inferior. Per tant:

      El lloc de residència pot arribar a determinar les oportunitats educatives, laborals o de salut.
      Les polítiques socials poden tenir un paper important en la moderació d’aquestes desigualtats, així com també en el seu agreujament.

      Segons un estudi realitzat per la UAB anomenat “Barris i Crisis” (Barris i Crisi (wordpress.com), es conclou:

      El caràcter estructural de la segregació urbana ja apareixia abans de la crisi, per tant, és un fenomen que la precedeix.
      Catalunya, comparada amb altres territoris (per exemple, França), presenta un nivell de segregació inferior (tot i tenir índex de Gini superiors).
      La tendència és d’agreujament de la segregació urbana, particularment, la relativa a les variables socials = població estrangera i atur.
      S’identifica una tendència de creixement de la segregació urbana sobre la població més acomodada, fruit d’una insuficiència en la interpretació de la segregació centrada en els sectors més desfavorables socialment.
      S’identifica una major segregació entre les diferències municipals que poden ser més significatius que les diferències entre barris dins d’un mateix municipi.

      Així mateix, considerem que:

      Les polítiques socials no són d’utilitat a no ser que siguin transversals, cooperatives i participatives.
      Les polítiques socials no són d’utilitat si no són metropolitanes a gran escala. La problemàtica ja no és només entre barris, sinó entre municipis.
      Els efectes del capitalisme, grans empreses, IPC, bombolla immobiliària, preu de l’energia… empenyen encara més les desigualtats. Fins que no s’actuï sobre aquests aspectes no es podrà regular ni estabilitzar la segregació.
      Existeix un bagatge social, cultural, educatiu que, inconscientment, ens allunya de forma quasi innata i ens fa agregar-nos per estatus social, renda…
      La importància de les polítiques fiscals que actualment són les que més diferències poden crear.
      La capacitat institucional per afrontar les problemàtiques socials de la població són molt desiguals.

      Per últim, per poder fer front a les desigualtats metropolitanes seria necessari:

      Que les institucions metropolitanes incorporin la qüestió de la desigualtat social i territorial a les seves agendes.
      Que les institucions metropolitanes assumeixin el repte de la redistribució de recursos a favor dels municipis més desfavorables.

      Salutacions,

      Joaquim Jiménez
      Grup 2

Publicat per

Marx, Weber i Durkheim: fem un cafè?

Marx, Weber i Durkheim: fem un cafè?
Publicat per

Marx, Weber i Durkheim: fem un cafè?

Enunciat PAC2. Modernitat i sociologia Imaginem-nos, com a exercici de ficció, que Marx, Durkheim i Weber, es troben en l’actualitat en un…
Enunciat PAC2. Modernitat i sociologia Imaginem-nos, com a exercici de ficció, que Marx, Durkheim i Weber, es troben en…

Enunciat PAC2. Modernitat i sociologia

Imaginem-nos, com a exercici de ficció, que Marx, Durkheim i Weber, es troben en l’actualitat en un bar de les Rambles de Barcelona. Aquesta coincidència hagués estat del tot impossible, no només per l’època de cadascun, sinó també per les diferències geogràfiques entre aquests clàssics de la sociologia.
En aquesta segona PAC, però, us volem proposar que continueu en la via de la “sociologia-ficció” i, en un document d’ entre 1.500 i 2.000 paraules , recreeu el debat que considereu que s’hagués pogut produir entre aquests 3 representants del període clàssic de la sociologia quan, junt amb el cafè, llegeixen al diari El Salto la notícia “Ser ‘rider’ en la ola de frío: “Nieva sobre la precariedad”” (14/01/2021) en la qual es parla de les condicions d’aquesta forma de treball.
Durkheim se sent especialment interpel·lat i comença ell el debat parlant de l’anomina , amb la següent cita extreta de La división social del trabajo de l’any 1893:
“Ahora bien, ¿es éste el carácter de las sociedades en las que la unidad está producida por la división del trabajo? Si así fuera, podría con razón dudarse de su estabilidad, pues, si el interés aproxima a los hombres, ello jamás ocurre sino por breves instantes; no puede crear entre los mismos más que un lazo externo. En el hecho del cambio, los agentes diversos permanecen fuera unos de otros y, terminada la operación, se separan y cada uno vuelve a su esfera propia. Las conciencias no están sino superficialmente en contacto; ni se penetran, ni se adhieren fuertemente unas a otras; incluso, si se mira en el fondo de las cosas, se verá que toda armonía de intereses encubre un conflicto latente o simplemente aplazado. Allí donde el interés reina solo, como nada existe que refrene los egoísmos en presencia, cada yo se encuentra frente al otro en pie de guerra y toda tregua en este eterno antagonismo no deberá ser de muy larga duración.

Weber, Marx i Durkheim es troben en un bar al centre de Barcelona. Demanen un cafè mentre aquest últim agafa el diari El salto, ja que li crida l’atenció la portada.

– Heu llegit aquest article? – demana als companys – Ser ‘rider’ en la ola de frío: “Nieva sobre la precariedad” – i, posant-se les ulleres, es disposa a llegir la notícia de Patrícia Reguero en veu alta.

Quan acaba, deixa el diari sobre la taula i es dirigeix a Marx i Weber reflexionant en veu alta.

– “És aquest el caràcter de les societats en les quals la unitat està produïda per la divisió del treball? Si així fos, podria amb raó dubtar-se de la seva estabilitat, doncs, si l’interès aproxima els homes, això mai succeeix sinó per breus instants; no pot crear entre els mateixos més que un llaç extern. En el fet del canvi, els agents diversos romanen fora uns dels altres i, acabada l’operació, es separen i cada un torna a la seva pròpia esfera. Les coincidències no estan si no superficialment en contacte; ni es penetren, ni s’adhereixen fortament unes a les altres; inclús, si es mira en el fons de les coses, es veurà que tota harmonia d’interessos encobreix un conflicte latent o simplement aplaçat. Allà on l’interès regna sol, com res existeix que enfronti els egoismes en presència, cada jo es troba davant l’altre en peu de guerra i tota treva en aquest extern antagonisme no deurà ser de molt llarga durada”. (Durkheim, E. 2012 [1893]).

– Tens raó, company – respon Marx – la fragmentació del treball derivada del capitalisme ha provocat greus conseqüències en l’alienació tant del procés laboral com del sentit que les persones donen als productes que elaboren. Si bé és evident que avui dia les forces de producció han avançat moltíssim científica i tecnològicament, les relacions de producció entre els agents que participen en el procés s’han debilitat fins al punt que es dona un valor moral materialista d’intercanvi desigual entre productors i propietaris. El reconeixement que el rider rep a canvi de la seva feina, sota unes condicions laborals precàries que no només atempten a la seva salut sinó també a la seva seguretat econòmica, han posat en evidència el conflicte d’interessos i privilegis generats sota aquest sistema capitalista que substitueix els valors socials pels valors de mercat. L’empobriment material a què es veu sotmès aquest treballador, s’hi suma un empobriment humà i moral que, en conseqüència, condueix a l’absurditat i pèrdua de sentit per la feina i la mateixa existència. (Estradé, A. 2014: 24-26).

– Teniu raó, el desencantament del món provocat per l’alliberament que la societat ha viscut amb el procés de racionalització, on les explicacions místiques de la institució religiosa relacionades amb el sentit de la vida s’han vist substituïdes progressivament per explicacions amb rigor científic, provoca al seu torn una proliferació de nous valors i judicis morals sense una jerarquia clara i compartida. – comenta Weber – La mateixa racionalitat que ho volia explicar tot ens ha abocat al capdavall a un món que esdevé inexplicable. Ben absurd, com comentes amic Karl. No em podreu negar que la racionalitat ha portat a la societat a una situació molt millor de la que veníem, tot i que hagi comportat efectes poc desitjats. (Estradé, A. 2014: 43-46).

– No ho tinc tan clar Max… – intervé Durkheim – És cert que la racionalitat ha provocat un avanç en les formes de producció i organització, però el creixement il·limitat de les necessitats i l’excessiva especialització que comporta, fins al punt que les persones ja ni tan sols han de moure’s de casa per satisfer les mateixes necessitats, dona lloc a situacions d’extrema precarietat com la que viuen els riders. La divisió del treball social que exposo a la meva tesi ja plantejava aquesta situació. L’augment de la densitat dinàmica i material de la població ha suplantat la solidaritat mecànica de la consciència col·lectiva pròpia de les societats més primàries, donant lloc a un individualisme superable tan sols a través d’una solidaritat orgànica, com bé planteja el senyor García entrevistat a l’article fent referència a l’organització col·lectiva dels professionals del sector. Adoneu-vos sinó com el canceller Bismarck va córrer a il·legalitzar el partit obrer alemany conscient del poder que aquesta organització podria arribar a donar a la classe treballadora si es feia efectiva. (Estradé, A. 2014: 28; 30-32).

– Cert, Émile – respon Marx – però la solidaritat orgànica pròpia del sistema capitalista a què et refereixes és tan sols un esglaó més en el progrés social i en què cal fer un pas endavant per donar lloc a un model socialista en l’organització del treball. Tan sols l’abolició de les desigualtats i el conflicte d’interessos entre classes socials faran possible una solidaritat real entre individus: el treball comunitari de productors associats determinarà una nova consciència lliure d’antagonismes, on el control dels mitjans de producció estarà en mans d’aquests mateixos. No és la consciència de l’home el que determina el seu ésser sinó, al contrari, l’ésser social allò que determina la seva consciència. (Karl Marx. 1967: 73-75). (Estradé, A. 2014: 23).

Weber nega amb el cap i pren la paraula – Reduir la complexitat del fet social tenint en compte tan sols la relació material entre individus, em sembla simplificar en excés la multiplicitat de factors que entren en joc amic Marx. Com tu, considero important tenir present aquesta relació entre productor i propietari, però convé alhora comprehendre racionalment els motius que donen lloc a aquesta relació així com les causes i conseqüències que se’n deriven. Per quin motiu l’empresari opta per contractar aquest perfil professional? El temps que l’individu ha d’invertir en sortir a comprar o fer certes gestions; la cultura del menjar per endur en la societat moderna; la complexitat de la mobilitat urbana; o la multiplicitat d’actors que intervenen en el procés de producció podrien ser alguns dels motius a abordar per comprendre les conseqüències que se’n deriven i que van més enllà de la relació material que, en conseqüència, es dona entre els individus. Per a ser objectius en la comprensió d’aquest afer, és important que tinguem present la relativitat de la situació mirant d’entendre racionalment els fets. (Estradé, A. 2014: 39-40).

– Em sembla molt intel·ligent el que comentes Max, però més enllà d’analitzar racional i objectivament la situació, de quina manera aquesta observació ens pot ajudar a millorar el món? – comenta Durkheim – Quina és, si no aquesta, la finalitat de la sociologia? Les causes que comentes totes elles tenen a veure amb les relacions de producció i, tan sols fent que l’individu [des de l’empresari fins al productor] tingui consciència moral de la importància que té per la societat la seva funció concreta dins la divisió del treball (Giddens, A. 1985[1971]: 370) serem capaços d’extirpar la deshumanització del treballador i l’anomia que actualment regeix en aquest model de societat. El model comunista que planteges, Marx, em sembla una bona opció en tant que, com a gran defensor de la integració social, sota aquest sistema organitzatiu la consciència col·lectiva i la cohesió social esdevindrien pilars morals fonamentals en la vida de les persones.

– Exacte! Les qualitats, motius i necessitats humanes són en gran part producte del desenvolupament social (Giddens, A. 1985[1971]: 364) – exclama Marx –  i és per això que, el nou model de producció que s’esdevindrà amb la fi del capitalisme donarà lloc a noves formes i relacions de producció basades en la justícia social i una interdependència [orgànica – apunta Durkheim aixecant el dit] plena de sentit.

Durkheim i Marx es posen a riure.

– Veig que la distància no ha estat suficient per allunyar la vostra mirada utòpica de la societat… – comenta Weber somrient – tot i això, considero que la transició al socialisme no canviarà radicalment la forma de societat existent (Giddens, A. 1985[1971: 374). Els mitjans d’administració i la burocratització del sistema deixaria d’estar en mans de les forces del mercat per ser assumida per l’Estat. Per tant, la suposada llibertat individual i consciència col·lectiva que voleu atorgar a aquest model, trobaria nous reptes a superar. (Giddens, A. 1985[1971]: 378-379).

– Companys, el que està clar és que l’aparició del capitalisme ha conduït a la societat a una regulació moral precària en la divisió del treball, tal com podem veure amb la situació dels riders. – conclou Marx – Tot i els estudis promoguts durant i després de la Il·lustració, així com l’evolució de les ciències en els darrers anys, està clar que la complexitat de la societat actual fa difícil trobar respostes úniques racionalitzades, com t’agrada anomenar-ho amic Weber. Sigui com sigui, l’especialització del treball provocant l’anomia social vigent; la pèrdua de sentit que aquesta ha comportat; l’alienació de la persona davant aquesta situació; o el conflicte d’interessos que es fan evidents en el sistema capitalista, han dut a la societat a una manca d’ètica social entre els individus que, en un moment o altre, donaran lloc a un nou model en l’organització de la vida social. – Amb un gest de comiat, Marx s’aixeca de la cadira – Amics ha estat un plaer compartir aquest cafè amb vosaltres.

Durkheim i Weber s’aixequen i s’acomiaden tot retornant el diari al cambrer.


Bibliografia

El salto diario. Reguero, Patricia. (14 de gener de 2021). Ser ‘rider’ en la ola de frío: “Nieva sobre la precariedad”. Disponible a: https://www.elsaltodiario.com/laboral/ser-rider-en-la-ola-de-frio-nieva-sobre-la-precariedad

García Daude, Silvia. (2008). “Annie Marion MacLean: “madre de la etnografía contemporánea” y pionera en la Sociología por correspondencia”, Athenea Digital, 13: 237-246.

Giddens, Anthony. (1985 [1971]). <<Diferenciación social y división del trabajo>>: El capitalismo y la moderna teoría social. Barcelona: Labor. Pg. 361-386.

Hamilton, Peter. (1992). The Englightenment and the Birth of Social Science. A: Hall, S. ; Held, D. (eds.). Formations of modernity. Cambridge: Polity Press, Pg. 17-69.

MacLean, Annie Marion. (2008 [1903]). El taller de explotación laboral en veranoAthenea Digital, 13: 247-260. Disponible a: https://doi.org/10.5565/rev/athenead/v0n13.503

Universitat de Madrid. García-Sainz, Cristina. (2020). Sociólogas fundadoras, la memoria oculta de la sociología. Revista Española de Sociología, 30: 1-21. Disponible a: https://recyt.fecyt.es/index.php/res/article/view/82934

Universitat Oberta de Catalunya. Estradé, Antoni. (2019). El pensament sociològic (I). Els fundadors. A: Cardús, Salvador; Fernández, Esther (Coords) Sociologia. Barcelona: UOC.

Universitat Oberta de Catalunya. Estradé, Antoni. (2016). La curiositat i el sorgiment de la sociologia. [vídeo en línia]. Barcelona: UOC.

Universitat Oberta de Catalunya. Lluch, Gemma; Nicolàs, Miquel. (2015). <<Com iniciem el text. La pluja d’idees>>; <<Com organitzem les idees. L’esquema textual>>; <<La citació dels documents. Reconèixer l’aportació dels altres>>: Manual d’escriptura acadèmica. Barcelona: UOC. Pg. 26-30, 85-105.

Universitat Pompeu Fabra. Servitje, Albert. (2022). Llibre d’estil de la Universitat Pompeu Fabra. Barcelona: UPF. Disponible a: https://www.upf.edu/web/llibre-estil [Consulta: 28 de novembre de 2022].


Resultat i observacions obtingudes al treball:

Els aspectes formals del text són molt bons. Els paràgrafs, la conexió entre ells, demostren un bon plantejament en l’estructura de l’escrit.

La narració de la trobada dels sociòlegs, amb la posada en escena; el moment en què es prenen el cafè, la lectura de l’article… Personalment no tinc molt clar si era el que es demanava al fet de transcriure el debat en qüestió dels tres actors, tanmateix li ha donat un toc més real a la conversa i més literari.

L´us d’informació, així com la Bibliografia és excel.lent i acurada. Es nota que s’ha treballat el temari obligatori i complementari per realitzar la Pac. S’introdueix tots els temes demanats en l’exercici i tenen una bona connexió entre ells a l’hora de ser expostas. Defensant cada actor la seva versió.

Potser caldria millorar o he trobat ha faltar una mica més de recorregut en l’adveniment de la modernitat, analitzar-ho més explícitament amb l’article i fer-ne menció amb algun detall més específic. Anomenar l’aparició del Mercat, segons en Durkheim, en substitució de la religió de l’època, per exemple. Comparar més el passat segons les creences dels tres sociòlegs amb la realitat del moment que és la situació que exposa l’article. Evidentment sense fer anar els tempos de passat i present ja que se’ns demana situar els tres protagonistes en l’actualitat. Tanmateix sense escriure en funció del temps crec que és positiu comparar les accions.

Doncs res, tan sols em queda felicitar per la bona feina, la dedicació i la cura que transmet el treball. Enhorabona!

Nota final obtinguda a la PAC1 per part del o la companya d’assigatura (anònim): B

Debat0el Marx, Weber i Durkheim: fem un cafè?

No hi ha comentaris.

Publicat per

Publicitat i sexualització de la infància

Publicitat i sexualització de la infància
Publicat per

Publicitat i sexualització de la infància

Enunciat de la PAC L’exercici avaluat consistirà en lliurar un escrit d’entre 1.500 i 2.000 paraules , en el qual haureu de…
Enunciat de la PAC L’exercici avaluat consistirà en lliurar un escrit d’entre 1.500 i 2.000 paraules , en el…

Enunciat de la PAC

L’exercici avaluat consistirà en lliurar un escrit d’entre 1.500 i 2.000 paraules , en el qual haureu de comentar, en clau sociològica, la temàtica sobre la notícia d’ elDiario.es ” Las quejas contra marcas por sexualizar a las niñas se disparan: tops con relleno y bikinis de dos piezas a los tres años “. Aquesta notícia planteja una qüestió controvertida, com és el paper dels mitjans de comunicació, la publicitat i el món de la moda en la socialització de les nenes i els nens, que ens permet posar en funcionament les eines conceptuals dels materials per parlar de la tensió entre autonomia i heteronomia i ajudar a comprendre conceptes d’aquests primers mòduls com ara normalitat, poder i etiquetatge i entendre els prejudicis i estereotips socialment construïts.

“Som el que la societat ha fet amb nosaltres” (Rovira, M: 2016), o som nosaltres els que (re)escrivim les normes que ens permetran formar part de la societat?

L’article, publicat el passat 25 de juny de 2022 per elDiario.es, posa de relleu el conflicte entre valors i interessos manifestat per part d’institucions i col·lectius: “Las quejas contra marcas por sexualizar a las niñas se disparan: tops con relleno y bikinis de dos piezas a los tres años”. Si bé podríem dir que les empreses gaudeixen de certa autonomia per oferir productes adreçats a satisfer les necessitats dels i les seves consumidores, aquesta és qüestionada per una massa social en què persones a títol individual i entitats feministes veuen en aquests productes i la manera d’exposar-los un risc per al procés de socialització dels infants.

La sexualització de la infància en el procés de socialització

Tenint present que els productes denunciats s’adrecen a un públic que es troba en una etapa vital en la qual l’entorn esdevé clau per a la configuració de la identitat en el procés de socialització secundària, el poder que exerceix la publicitat en aquest desenvolupament personal i la transmissió dels valors socials que hi ha implícits, fan que aflori la necessitat de revisar l’adequació dels missatges que aquesta indústria fa arribar als infants a qui destina els seus serveis. Tal com analitza Antonio Méndiz (2018:129), cal anar alerta amb la vulnerabilitat dels infants, ja que, en “edats prematures, els nens/es són com esponges (Megías y Cabrera, 2013:105) que absorbeixen sense cap filtre les imatges que perceben (…), les quals modelen poderosament el seu esquema de valors”.

Revisar els valors i les normes que es transmeten als infants a través dels productes que es posen a mercat, així com les imatges que es promouen per assolir les vendes esperades, són el focus d’atenció per part d’alguns sectors de la societat que veuen en aquest tipus de publicitat un risc on l’altre generalitzat (Fernández, E. 2019: 10-11) pot esdevenir un exemple erroni a seguir, en tant que l’infant aprendrà a relacionar-se amb l’entorn reproduint uns estereotips culturals basats en les desigualtats, el binarisme i l’expressió d’un gènere femení cosificat.

Per una banda, les imatges publicitàries de nenes que imiten models adultes a través de postures que evoquen certa sensualitat [contradictòries davant la innocència característica d’aquesta edat], perpetuen i intensifiquen l’aprenentatge d’una expressió del gènere on el rol femení es basa en uns cànons de bellesa i conductes sensuals, essent aquestes les pautes a seguir en el procés de socialització dels infants que s’hi identifiquen.

Al mateix temps, convé tenir present que aquest model es pot veure reforçat [i legitimat] en la mesura que algunes famílies, en el seu paper de mostrar a les filles quin és el comportament esperat d’una dona dins la societat, promouen aquestes conductes tot incitant-les “a adoptar un estereotip de bellesa i a aparèixer amb un look sensual inapropiat” Antonio Méndiz (2018:133).

D’altra banda, l’article posa de manifest l’oferta de biquinis de dues peces a partir dels tres anys i la inclusió de farcits en els tops a partir dels nou anys. Aquest fet és qüestionat per algunes entitats atès els missatges i valors que es transmeten a través d’aquests productes: la vergonya de mostrar els pits per part de persones nascudes amb sexe femení malgrat que encara no s’hagin desenvolupat; la consegüent erotització dels cossos infantils en l’ús d’aquestes peces de vestir o el menysteniment social pels pits menys desenvolupats i que, per tant, caldrà encoixinar a fi de ser més ben acceptats.

Tanmateix, cal tenir present que el llenguatge esdevé un dels elements clau en el procés de socialització. En aquest sentit, el llenguatge corporal i visual que l’infant aprèn a través dels anuncis publicitaris promoguts per les marques denunciades, esdevindran significats socialment reconeguts (Fernández, E. 2019:18) que reproduirà amb afany de mantenir la seva identificació amb el rol que l’entorn espera d’ell.

Per tant, si partim de les premisses on s’apunta que “la identitat es construeix a partir de les pràctiques socials” (Coll-Planas, G.; Vidal, M. 2016: Capítol 2), i que “quan arrelen amb més força les normes socials és als primers anys de vida” (Fernández, E. 2019:5), els productes i el model publicitari qüestionats exerceixen una influència en la socialització dels infants on s’interioritzen conductes estereotipades i en les que, una de les funcions del gènere femení, és mostrar-se atractiva i desitjable davant la societat a fi de merèixer el reconeixement social que subratlla Peter L. Berger (2007:124).

La sexualització de la infància a les institucions

Com hem esmentat, l’autonomia de les empreses es veu aquí qüestionada per part de diferents col·lectius que posen de manifest la sexualització dels infants en l’oferta dels seus productes, deslegitimant d’aquesta manera un dret que es veu supeditat a una nova dialèctica social.

Si bé no és fins a finals del segle XX (Méndiz, A. 2018:131) quan es planteja el conflicte envers la sexualització dels infants en la publicitat [fet que ens situa en la relativitat històrica i situacional de la qüestió] aquesta preocupació s’estén entre diversos actors de la societat [entitats feministes, associacions de consumidors, mitjans de comunicació, sociòlegs, etc.] que veuen en aquesta estratègia de màrqueting un risc per al desenvolupament social dels i les nenes. La pressió i denúncia per part dels agents esmentats a l’article, junt amb la sensibilització que ha anat aflorant en els darrers anys en relació amb la desigualtat que el gènere femení tradicionalment ha viscut a la nostra societat, promou una mirada més atenta davant aquest tipus de publicitat, provocant fins i tot que persones a títol individual incrementin les queixes per aquest motiu de manera exponencial durant el darrer any.

En aquest sentit, es fa evident una creixent consciència social [interiorització] sensibilitzada per les repercussions que la publicitat exerceix en la reproducció de les desigualtats per raó de gènere [exteriorització]. Tot plegat, provoca una transformació ja no només referent a la visió i la dialèctica social que fins ara culturalment s’ha mantingut cap al gènere femení, sinó que incrementa l’engranatge institucional [objectivació] que treballa en pro de la defensa dels seus drets i llibertats (Núñez, F. 2019:10-11).

Els mecanismes de control social que es promouen amb l’oferta de peces de vestir considerades impròpies per aquestes edats, així com el poder que exerceix la publicitat mostrant imatges d’infants amb postures sexualitzades per augmentar les vendes dels seus articles, provoquen el rebuig i la mobilització creixent d’actors socials.

L’autoritat moral que exerceixen les empreses promovent aquests productes i imatges d’infants, es veu confrontada per una massa social cada vegada més crítica i sensibilitzada que posa l’accent en el poder de coerció que la seva oferta i estratègies de màrqueting promouen referent al gènere femení. Els interessos econòmics d’aquestes empreses queden supeditats, per tant, als valors que la mateixa societat on ofereix els serveis valida, condicionant substancialment la seva legitimitat i sobirania.

Al mateix torn, cal tenir presents les normes deontològiques [mesures de control] que haurien de protegir els infants davant aquest tipus de pràctiques atès que, tal com apunta Méndiz (2018:134), aquestes mesures són escasses. Malgrat la desligitimització creixent de certs sectors de la comunitat, sumat a les cartes individualitzades a les empreses requerint la retirada dels productes [com apunta l’article], aquestes actuacions esdevenen simples mecanismes de pressió mancats d’un marc legal capaç d’evitar l’oferta d’aquest model de producte i les seves estratègies de màrqueting.

La sexualització de la infància com a producte a (re)construir per part de la societat

L’esforç herculi per part d’entitats i col·lectius en el seu afany per protegir als infants d’una sexualització prematura, respon a la pregunta que inicialment hem plantejat en aquesta exposició. Som el que la societat ha fet amb nosaltres, o som nosaltres els que (re)escrivim les normes que ens permetran formar part de la societat?

Com hem vist, l’expressió de gènere juga un paper cabdal en el procés de socialització de l’infant i, en aquesta identificació i reproducció del rol que [tradicionalment] implica formar part d’un gènere o altre [binari], el poder que exerceixen mitjans de comunicació, publicitat i models del mateix rol en què ens identifiquem és cabdal per a la formació de la identitat social de la persona.

El conflicte que s’aborda a l’article d’elDiario posa en relleu el qüestionament envers la sexualització dels infants en la promoció i venda d’articles adreçats a ells per una banda i, per l’altra, els estereotips que envolten l’expressió del gènere femení.

En aquest sentit, si bé la ciutadania [a títol individual o a través d’institucions que vetllen pels drets i llibertats d’aquest col·lectiu] podria actuar com a simple espectador o consumidor deixant en mans de les institucions el poder de modelar el seu comportament i les normes implícites per ser acceptat dins el rol de gènere en el qual se senten identificats, decideix implicar-se activament en aquesta tasca reescrivint i qüestionant el model sexualitzat que es promou en edats ja ben prematures.

Podríem afirmar, doncs, que alhora que la societat ens defineix a nosaltres, nosaltres definim la societat (Berger L., P. 2007: 156) en un exercici continu de retroalimentació i adaptació al context on convivim.


Bibliografia

Eldiario.es. (25 de juny de 2022). Las quejas contra marcas por sexualizar a las niñas se disparan: tops con relleno y bikinis de dos piezas a los tres años. Disponible a: https://www.eldiario.es/sociedad/quejas-marcas-sexualizar-ninas-disparan-tops-relleno-bikinis-piezas-tres-anos_1_9111251.html [Consulta: 1 de novembre de 2022]

Berger L., P. (2007). Invitació a la sociologia, una perspectiva humanística. Barcelona: Herder.

Méndiz, A. (2018).  La representación del menor en la publicidad infantil.  De la inocencia a la sexualización. Methaodos. Revista de ciències socials [en línia]. 6(1): 125-137 [Consulta: 5 de Novembre de 2022]. ISSN: . Disponible a: https://www.redalyc.org/articulo.oa?id=441556240008

Coll-Planas, G.; Vidal, M. (2016). Dibuixant el gènere. [audiovisual]. Disponible a: http://www.dibgen.com/index-ca.html [Consulta a: 1 de novembre de 2022]

Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya. Coll-Planas, G.; Vidal, M. (2016). Dibuixant el gènere. [audiovisual].

Universitat Oberta de Catalunya. Estruch, J. (2019). La perspectiva sociològica. Barcelona: UOC.

Universitat Oberta de Catalunya. Fernández, E. (2019). La societat (I). El procés de socialització. Barcelona: UOC.

Universitat Oberta de Catalunya. Núñez, F. (2019). La societat (II). El procés d’institucionalització. Barcelona: UOC.

Universitat Oberta de Catalunya. Rovira, M. (2016). El procés de socialització. UOC. [audiovisual]. Disponible a: https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00233641

Universitat Oberta de Catalunya. Martínez, R.; Mansilla, J. (2022). Normalitat, desviació i poder [audiovisual]. Barcelona: UOC.

Universitat Oberta de Catalunya. Lluch, G.; Nicolàs, M. (2015). <<Com iniciem el text. La pluja d’idees>>; <<Com organitzem les idees. L’esquema textual>>; <<La citació dels documents. Reconèixer l’aportació dels altres>>: Manual d’escriptura acadèmica. Barcelona: UOC. Pg. 26-30, 85-105.

Universitat Pompeu Fabra. Servitje, Albert. (2022). <<Els signes de puntuació>>. Llibre d’estil de la Universitat Pompeu Fabra. Barcelona: UPF. <<https://www.upf.edu/web/llibre-estil>> [Consulta: 6 de novembre de 2022].


Resultat i observacions obtingudes al treball:

És tracta globalment d’un molt bon treball. El text mobilitza de manera àmplia els diferents conceptes i idees dels Mòduls, i els confronta amb exemples empírics extrets de l’article periodístic. L’assaig està ben escrit i estructurat, i els títols de les 3 seccions proposades tenen un contingut analític interessant, proposant ja pistes de reflexió i introduint el contingut de l’apartat en qüestió. Us correcte i adequat de la bibliografia i materials del curs. Com a aspectes a millorar, potser convindria retreballar la darrera part, ja que no té la mateixa potència descriptiva i analítica de les altres dues seccions. En aquest sentit, les conclusions queden difuminades en aquesta tercera secció, i podrien tenir una mica més de força. El text utilitza un llenguatge ric i propi de les ciències socials, però en alguns paràgraf s’allunya una mica d’aquest registre i adopta un to més “moralitzant”.

Nota final obtinguda a la PAC1 per part del professor col·laborador, Víctor Albert: A

Debat0el Publicitat i sexualització de la infància

No hi ha comentaris.