Alejandro Alberto Martorell Lerena 

PAC 2. Modernitat i sociologia 

30/11/2022 

“Ahora bien, ¿es éste el carácter de las sociedades en las que la unidad está producida por la división del trabajo? Si así fuera, podría con razón dudarse de su estabilidad, pues, si el interés aproxima a los hombres, ello jamás ocurre sino por breves instantes; no puede crear entre los mismos más que un lazo externo. En el hecho del cambio, los agentes diversos permanecen fuera unos de otros y, terminada la operación, se separan y cada uno vuelve a su esfera propia. Las conciencias no están sino superficialmente en contacto; ni se penetran, ni se adhieren fuertemente unas a otras; incluso, si  se mira en el fondo de las cosas, se verá que toda armonía de intereses encubre un conflicto latente o simplemente aplazado. Allí donde el interés reina solo, como nada existe que refrene los egoísmos en presencia, cada yo se encuentra frente al otro en pie de guerra y toda tregua en este eterno antagonismo no deberá ser de muy larga duración. 

Marx: En aquest cas, es tracta d’una evolució més del model de producció burgés o capitalista, ja que no estem parlant només d’una relació de producció basada en el treball assalariat, sinó que, sota la condició de falsos autònoms dels “repartidors”, es dona una desprotecció encara major, on no tenen dret a rebre cap compensació si no treballen, a banda que se’ls pot expulsar i evitar l’única capacitat d’ingressos que segurament tenen.  

Això confirma el que jo fa temps que defenso, que hi ha una lluita de classes sota el capitalisme entre els propietaris dels mitjans de producció, en aquest cas els que gestionen l’aplicació de GLOVO, i els repartidors, que són uns proletaris que cada cop han de vendre més barata la seva força de treball per guanyar-se la vida. 

És per això que cada vegada les condicions de vida dels treballadors són pitjors, i fins i tot han de treballar malalts o sota la pluja, si no volen perdre la feina.

Durkheim: Estic d’acord amb tu en què ens trobem amb un fet social a analitzar, tot admetent la nostra ignorància, ja que la precarietat no és un fenomen que s’explica recollint els testimonis d’alguns afectats, sinó que crec que hauríem d’entendre que és un fenomen extern a ell, general, i que no es pot explicar únicament fixant-nos en els actes individuals. Hauríem de fixar-nos perquè en les estadístiques que detallen aquesta situació, i fer una abstracció a partir d’aquí. Per exemple, a la notícia es fa referència al fet que els repartidors acostumen a ser treballadors migrants, que accepten condicions precàries perquè no tenen altres ingressos. Crec que és aquí on podem començar a parlar de com aquests treballadors recuperin la consciència col·lectiva, d’estar tots a una, i no pendents de què si cauen vindrà algú altre i els traurà la feina.

Webber: I com penses fer-ho això? Una cosa és estar aquí debatent mentre ens prenem unes cerveses, i una altra encertar-la. Sovint hi ha una gran diferència entre els motius d’una determinada acció, i allò que s’acaba aconseguint.

Durkheim: Crec que cal que col·lectius com els repartidors surtin d’aquesta sensació d’inseguretat que actualment tenen, i en aquest sentit estaràs d’acord amb mi Karl que és una gran notícia que sindicats com UGT o Riders x Derechos apareguin, ja que per mitjà d’organitzacions que defensin interessos comuns és com es poden millorar les condicions laborals I incrementar la cohesió social. Tot i ser conscient del món en què vivim, en unes societats modernes I industrials que promouen el culte a l’individu, I on cada cop estem més fragmentats en grups bombolla, cal que recuperem formes de solidaritat orgànica. Hem d’assolir que tots els treballadors se sentin part d’un mateix col·lectiu, amb creences I sentiments compartits.
Serà per mitjà d’organitzacions, que podrem comprendre els problemes d’aquests individus, I fer que s’hi identifiquin I hi confiïn.

Marx: Estic d’acord amb tu en què cal augmentar la conscienciació dels treballadors, que siguin conscients que per tal que ells visquin com viuen, al darrere hi ha una base econòmica que crea aquestes relacions de producció, on Glovo disposa de les forces productives I, mitjançant les capacitats tècniques de l’aplicació, els imposa les condicions que ells volen. Diuen que són autònoms, però en realitat estan totalment condicionats durant el procés productiu.

Com ja sabeu, per a mi el capitalisme se sustenta en aquesta dialèctica conflictiva, i només una revolució que substitueixi el capitalisme pel socialisme, canviant les relacions de producció, podrà impedir-ho. Però cal que siguem conscients que, mentre empreses com Glovo continuïn guanyant diners, no voldran perdre els seus privilegis i es resistiran per tal de no perdre’ls. Per arribar fins aquí, cal aleshores fer entendre als repartidors que formen tots ells una mateixa classe social, i això els dota d’una identitat I interessos diferenciats, que permeti intensificar la lluita de classes, com ha passat sempre en les èpoques de transformació revolucionària.

Webber: Escoltant-vos, tinc la sensació que estem sent molt optimistes. Com diu la notícia, Glovo va deixar uns dies d’oferir serveis no perquè es preocupés pels repartidors, sinó perquè els restaurants van tancar. Però quan tornin a obrir, els clients continuaran fent comandes des de la comoditat de casa, sense tenir en compte si el repartidor pot posar-se malalt o caure. Ells només volen el producte que han demanat, els és igual com arribi el repartidor. Crec que la racionalització ha estat la gran força transformadora del món modern, s’han produït múltiples racionalitzacions que, si bé han tingut nombrosos beneficis en la forma de pensar, fer i de relacionar-nos, també han deixat un buit en la vida de moltes persones. On abans hi havia la religió, que dotava de sentit la vida de les persones, ara es busquen altres maneres d’omplir l’existència.

Sigui a la feina o mitjançant el consum desenfrenat, es busquen moltes maneres d’evadir aquest món desencantat on vivim, i evitar-nos la desagradable sensació de reconèixer que habitem un món absurd i sense sentit. Tot està massa fragmentat, som com peces d’un engranatge, i només ens preocupem de nosaltres mateixos, sense preocupar-nos de com estarà el repartidor, mentre jo obtingui el meu objecte de consum. No sé si ens en sortirem, la veritat, crec que no hi ha solucions màgiques.

Durkheim: Crec que ets massa pessimista Max. Estic d’acord amb tu en què l’elevat individualisme ens ha portat a identificar-nos menys entre nosaltres. Només així s’explica que es facin tantes comandes a domicili sabent les condicions en què han de repartir els productes.
Hem arribat a un punt en què ja no tenim pautes clares que orientin les conductes de les persones, i això ha conduït a una societat anòmica, que no vol que li tallin les seves llibertats, el seu anhel de comprar més i més, cosa que ens ha portat a l’absurditat de crear necessitats individuals cada cop més grans. Les persones sempre volem més, quan aconseguim l’objecte que la publicitat ens ha venut, quan hem rebut el paquet de Glovo, sempre volem més i, si no ho aconseguim, aquest fet ens genera frustració I malestar. Paradoxalment, quan el rebem, de seguida ens avorrim d’ell.

El mercat s’ha sumat encantat en aquesta cursa caòtica i descontrolada, i empreses com Glovo aspiren sempre a majors beneficis per als seus accionistes. Tot plegat provoca l’anomia més desfermada, amb uns repartidors a qui se’ls exigeix més, provocant-los malestar social I individual.

La meva solució és clara: davant fets socials, provocats per causes socials, cal promoure remeis socials. D’una banda, cal regular el poder absolut del mercat, I que empreses com Glovo siguin objecte de legislacions més estrictes, així com d’inspeccions laborals, per tal que s’asseguri unes bones condicions laborals que posin fre a la precarietat. D’altra banda, cal reformar la societat, posant límits morals a aquesta absurditat insaciable de voler sempre més. S’han de promoure la integració i cohesió social, de manera que tothom sàpiga què implica demanar una comanda a domicili en un dia nevat, o simplement qualsevol dia en general.

Marx: Tot i que continuo afirmant que aquesta explotació es mantindrà mentre continuïn les actuals relacions de producció, I que modificacions legislatives o polítiques només implicaran un canvi en la superestructura, sense tocar la base d’aquest sistema que fomenta la lluita de classes I que ens ha de conduir al socialisme o, dit d’una altra manera, a un Estat sense explotació, ni relacions basades en la desigualtat, sí que m’agradaria compartir amb vosaltres l’absurd de la societat actual, on treballadors com els repartidors se senten alienats. Tot i suposadament ser autònoms, no tenen cap control sobre la seva activitat. Són sovint feines precàries, desvalorades I amb salaris baixos, I això provoca que ells mateixos se sentin degradats professionalment I moralment. Aquesta misèria que obtenen de feines absurdes I poc reconegudes, provoca que ells mateixos no es valorin, I alhora dificulta l’establiment d’uns vincles estables amb els altres. Si els treballadors estan destinats a ser explotats, es fa difícil crear societats amb uns vincles socials forts. Només el socialisme ens portarà a la fi de l’explotació de l’home per l’home. Hem de confiar en el futur de la humanitat.

Webber: Espero que tingueu raó tots dos; tot dependrà del que fem per aconseguir-ho i de les responsabilitats que tots plegats assumim.